El poder de la bellesa

Us presento el vídeo guanyador del Congrés Universitari UNIV 2012. Felicito als autors i celebro una vegada més el que un grup d’universitaris pot arribar a fer quan s’ho proposa. Perquè vivint com visc a Roma tinc la sensació que en els últims mesos l’universitari espanyol que no ha estat acampant a Madrid per honrar amb la seva presència la gestió del govern no s’entera de què és viure bé l’època universitària. I que participar a un congrés que porta per tema la Bellesa podria sonar quasi a manicomi.

Total, que res d’això, el congrés a Roma ha estat un èxit. I vull escriure aquí el que es va dir durant l’entrega de premis del dimarts 2 d’abril: que el fil conductor de totes les peces presentades al voltant del tema Pulchrum estava format per dues idees: 1) que la bellesa es troba en lo quotidià i 2) que és una propietat intrínseca de l’objecte al què es refereix. Cal pensar-hi; i es pot començar mentre es veu el vídeo.

Finalment també hem quedo amb una idea exposada per l’Íñigo Pírfano en un dels workshops del congrés. Deia que una persona quan educa el seu gust i millora la seva capacitat d’apreciar la bellesa del seu entorn, li permet d’accedir a la realitat d’una manera diferent; o com ho resumeixen en a la mateixa web de l’UNIV: “El mundo es absolutamente distinto para quien lo contempla entusiasmado”. També cal pensar-hi. Però perquè ens entenguem: a petita escala és el que passa, per exemple, quan un es proposa veure la part bona o “optimista” de les coses i acaba veient-les, efectivament, d’una altra manera.

Millor una lletra en majúscula o no, amb un somriure, sense corbata, el pentinem...?

Genial aquest video de TV3 explicant la campanya des d'un punt de vista de la comunicació. No té desperdici!

El Papa no és publicista, però sí comunicador

La visita del Papa a Barcelona ha suscitat un munt de comentaris i debats sobre la seva figura, el seu pensament, sobre la institució de l'Església, etc. Un fenomen que, des de sempre, va construint la imatge del Papa així com la de qualsevol altre personatge de l'àmbit públic. Allò que ens arriba a través dels mitjans de comunicació informa d'alguna manera la nostra opinió. Dit això, com és la imatge del Papa i com comunica ell?

El Papa no és publicista, però si comunicador. I ser "un intel·lectual" no treu que conegui el món en què vivim, només cal llegir i escoltar el què va dient. Per tant, és conscient que comunicar és quasi tant important com fer bé les coses.

Però deixant ara de banda el que pot fer el Sant Pare en aquest sentit, i pel què respecte a les seves visites a diferents ciutats, observo en el l'àmbit periodístic un fenomen força recurrent: al principi, i abans que arribi al lloc, es recull una mix de desitjos-prejudicis a mode de declaració d'intencions; després i de forma progressiva hi ha un apropament a la figura en qüestió tot suavitzant les formes i, finalment, es descobreix una personalitat amb més matisos i més aspectes positius del què es pensava. Això ha passat a Angleterra i em sembla que també està passant a Catalunya.

Si ens centrem en el Papa, alguns periodistes afirmen que cada vegada té una major voluntat en fer-se entendre per canviar la seva imatge "d'intel·lecutal fred i reservat" a través de diferents gestos. Per exemple, al Magazine de La Vanguardia d'aquesta setmana diuen així:

"Ha dejado de saludar de aquella manera tan a la antigua, al estilo de los campeones de entreguerras, juntando las manos por encima de la cabeza. Ahora extiende los brazos y mueve los dedos como si acariciase la cabeza de un niño. Como si tocase el piano en la residencia pontificia de Castelgandolfo".

I un altre gest que es destaca, lligat a la visita a Barcelona, és la proporció amb què utilitzarà el català en la consagració de la Sagrada Familia, gairabé un terç, amb la voluntat de transmetre sensibilitat i preocupació per les coses del lloc; el llatí i el castellà completarien els altres dos terços. Bé, és maco.

Però em sembla que la imatge del Papa, com la de qualsevol altra persona, exigeix un esforç més intelectual. Sinó, amb la visita a Barcelona, es pot passar de tenir una imatge superficialment negativa o ambigua del Papa, a una de superficialment positiva. Perquè en comunicació tot suma, però el coneixament multiplica.

L'humor Xilè

No podia evitar-ho. Tinc la sort de conèixer un xilè i en el període de màxim interès mediàtic de tot l'assumpte em va reenviar aquesta imatge (feta per xilens) i deia: "aquest és l'humor xilè!".

A l'estil "El Gran Carnaval", pel·lícula de Billy Wilder, i com a curiositat, em comentaven fa uns dies que aquest ha estat el succés més seguit per internet després de la campanya presidencial d'Obama... té nassos!

L'in-creible aposta presidencial

M'encanten les campanyes electorals. No sé si en algún moment s'ha notat... El cas és que arranca la de les eleccions a Catalunya. Estic una mica lluny del país però no deixaré de seguir-la tant com pugui...

I les primeres coses que veig són la proposta de comunicació de les juventuts socialistes per al Montilla i el tema del llenguatge amb què s'ha de fer el debat entre Mas-Montilla...

El primer sincerament em fa gràcia... no és la primera vegada, en pocs mesos, que han llançat aquesta proposta. Montilla superheroi! Però, d'altra banda, des del govern s'empapelen els carrers amb frases tipus: "segueixo creient en Catalunya"... La pregunta és: quins obstàcles tant grans s'han de superar per haver de ser un Superheroi o per donar la possibilitat a no creure en Catalunya... Fa olor a males enquestes... Bé, a veure com segueixen...

I respecte al tema de la llengua del debat, és una constant en comunicació política... un professor de la universitat ho anomenava "anecdotarització de la política", nom molt encertat. I em sembla que no hi ha res a fer; a curt termini ens quedem en les històries i en els detalls aparentment poc significatius. En canvi les grans idees poc transcendeixen en període electoral... Penso que és òbvi: posem un filtre perquè d'una banda no són més que promeses i, d'altra, en general no són massa ambicioses.